Breathe me

Ajuda'm. Ja ho he tornat a fer. He estat aquí tantes vegades... Potser l'objectiu és massa pretenciós, o potser la paciència és massa escassa. Sobrevisc mentre escalo amb peus de gat la rocosa muntanya de l'optimisme, però la força de la gravetat és depressiva i em convida sempre a rendir-me. De cop, la vida em sembla un exili etern de la infància; una postguerra d'una guerra freda que no vaig entendre mai i que no recordo haver viscut. Deu ser la història de sempre. Sí, vull dir allò de pujar al cim per tirar-se precipici avall i tornar a pujar el cim per tornar a tirar-se precipisi avall i tornar a pujar...M'entens? Tan és. Fa tanta calor que sento com em cremen les ales. Breathe me, please.

Señales

Et vaig invocar,

convençuda de la certesa

que - per uns instants-

seriem dos amants fugaços i salvatges.

Vaig demanar-te als astres

amb la tranquiliat dels que

no tenen res a perdre,

compartint la seguretat

que té la mort,

de les victòries a llarg plaç.

Vas ser un regal dels déus,

la senyal de pau

d’un destí que feia temps

m’havia declarat la guerra.

I llavors, només el desig

tenia lloc enmig de tantes pregàries:

Se’ns fonien els dits

en l’impúdica necessitat de tocar-nos

i de tant roents com estàvem,

els llençols esdevingueren brases.

Spring Secrets

Al principi no eres; no tenies cara, ni cos, ni nom. Després vas existir vagament en l’imaginari dels anhels passats: eres el somni eròtic d’una nit amb poques hores de son, eres totes aquelles lletres que aprenia a ordenar al teu costat, eres els guions, els parèntesis, les pauses i les acotacions. Més tard, els carrers de la ciutat ens van creuar, i vam dir-nos un –adéu- d’aquells que amaguen tantes coses. Llavors, de mica en mica, jo vaig tornar a ser jo, i tu vas esdevenir el fruit salvatge i tendre d’una primavera que augurava somriures, caricies i cireres.

Podriem dir que vaig ser l'home

Podriem dir que vaig ser l'home. Vaig ser la pregunta inesperada, la que remou 31 anys de terra acomulada i mostra les arrels, vaig ser la inquietud que enlluerna però, inquieta alhora, vaig ser la nena que era massa gran, vaig ser el mirall que mostra nàfres i veritats, vaig ser la calma que esperàves, vaig ser la mare, l'amiga, l'amant. Vaig ser el silènci que incomòda, vaig ser el pany amb la clau posada que mai vas atrevir-te a fer girar, vaig ser l'enemic que t'eclipsava l'ego, vaig ser la mà a qui l'atzar va fer obrir aquest caixa teva de Pandora.

Podriem dir que vaig ser l'home i potser per això, vas fer de mi un Estel tan fugaç.

I una foto en un bassal

No has deixat cap racó
de la ciutat per habitar,
ni cap record
verge d’enyor.
Si plou,
la pluja no et desdibuixa
ni se t’endú clavaguera avall,
sinó que excita i remou
la poca serenor que he aconseguit
i de tu en fa un fantasma admirable.
Després, la llei del temps
torna a establir la calma
i els carrers que ens separen,
es fan més llargs
i més intransitables,
i em prenc -per primer cop-
el luxe d'ignorar-te.
Lluny d’esculpir la roca
per trobar-te,
llenço les nostres fotos
pels bassals i entenc,
que no em cal més que temps
per oblidar-te.

Ni princesa ni femme fatale

No vull. No vull tornar a posar-me el vestit de femme fatale i apagar-me nit a nit en els cendres d’un bar, amb aquesta falsa fortalesa que el teu record sempre aconsegueix pervertir. No vull veure, un cop més, com es van dissolent lentament tots els plans igual que el gel dins el cubata. No vull ser còmplice d’aquesta por que em diu que puc trobar-te acompanyat, creuant-nos en qualsevol cantonada de la ciutat.
Però cada nit, per uns instants, torno a ser tot allò que no vull ser. I llavros, sóc la princesa solitaria que s’asseu a la barra i espera inútilment una trucada. La princesa que vol tallar-se un a un tots els dits de la mà per no poder marcar el teu número, que vol obrir-se la caixa toràsica, rebentar una a una totes les costelles i llençar el seu cor malaguanyat. La princesa que vol desfilar -fins a desfer-les-, les seves cordes vocals, per no parlar de tu, per no poder parlar-te.
La princesa que s’adorm rendida de tanta lluita, mentre Leonard Cohen li canta fins que torna a sortir el sol, cada matí.

Bombons i cigarrets

Hi ha nits en les que una
ja no pot retrassar més
la cita amb els seus fantasmes,
i llavors ,a l’hora acordada,
-però inoportunament-
es presenten elegants
i estirats
amb un bon vi a les mans
i tediosos temes del que parlar.

De sobte, aquest diminut pis,
ja no fa 30m2 sino 3
i esdevé una presó
incòmode i solitaria
on costa respirar.

Plorem,
mengem bombons
i fumem per fumar.

Cercles tancats

"¿Dónde iremos a parar calculando el vértigo de los sueños que quedaron detenidos"
Quique González


Solíamos volver siempre
al punto de partida,
a veces en forma de caída
-libre y dolorosa-,
a veces con la inteligente
torpeza de los que avanzan en círculos,
creíendo firmemente que hace falta
perderse para volverse a encontrar.

En cualquier palabra tuya
podía verse en imágenes o en sonidos
esa infancia –más o menos feliz-
que narraba con detalles
el que eres y el que fuiste.
A ti te bastaba mi mirada:
el escondite perfecto y preferido
de esa niña que pedía
tantas veces cariño, por mi.

Solíamos reñir y discutir apasionadamente,
yo des de la duda,
y tu des del silencio.
Y así crecimos,
unidos pero aislados,
andando siempre en círculos cerrados,
condenados a querernos
sin saber como aprender
el arte de tocarnos.